L’Estat espanyol ja és --des del proppassat dia 18-- el quart país d’Europa i el sisè del món que la despenalitza. Ens parlen dels conceptes “mort digna i/o assistida o suïcidi assistit”. A partir de juny, ja la podran sol·licitar persones majors d’edat, de nacionalitat espanyola, amb residència legal al país que pateixin una malaltia greu i incurable o un patiment greu, crònic i impossibilitant que afecti greument la seva autonomia. El patiment (físic o psíquic) ha d´ésser constant i intolerable.
Qui ho demani ha d´estar en ple ús de les seves capacitats. O bé ha d´haver-ho deixat consignat en un document de darreres voluntats. La petició haurà de validar-la un comitè d’experts que vetllarà per tot el procés. El pacient podrà triar l’eutanàsia activa o el suïcidi assistit. Al primer cas, seria un professional sanitari (el metge encarregat de tot el procés) qui administraria els fàrmacs necessaris per provocar-li la mort. Al segon, se l´hi donen al pacient aquestes substàncies perquè se les prengui ell mateix. La llei no preveu que un tercer (com ara familiar) administri els fàrmacs adients per provocar-ne la mort.
Amb aquesta llei, qui ho “necessiti” podrà decidir morir dignament i d’acord amb les seves circumstàncies. Em permeto situar la necessitat entre cometes pel fet que ningú no m´esplaia la casuística de manera exhaustiva. Dit altrament, em pregunto si --en massa casos-- això no podria ésser un colador. “Feta la llei, feta la trampa”. Arribat aquest punt, és evident que la controvèrsia difícilment podrem evitar-la. Si més no des de la perspectiva que toparem amb gent que s´ho mira dessota un prisma moral-ètic-religiós… I, per contra, amb d´altres que volen fer “tabula rasa” de tot i aplicar criteris polítics, de recerca de vots o de pur positivisme (entenent aquest darrer terme en grau).
Entenc, doncs, que --en aquesta conjuntura-- el pensament de Sèneca assoleix el seu sentit màxim quan proclama que “la mort és un càstig per alguns, un regal per d´altres i, per a molts, un favor”. I,
com a complement d´aquest gran filòsof de l´antigor, la visió de la malaurada Elisabeth Kübler-Ross, psiquiatra suïssa i gran entesa en el tema que ens ocupa caldria que prengués una posició de líder: “morir no té res a témer. Pot ésser l’experiència més meravellosa de la vostra vida. Tot depèn de com hagis viscut”.
La paremiologia ens ofereix un ventall de reflexions important a l´entorn d´aquest tema tan vidriós: “la mort tot ho acaba, tot ho esborra, tot ho iguala, tot ho purifica, tot ho trenca i tot ho avassalla”.
Amb l´aprovació d´aquesta llei, lamento dir que tinc tota la percepció que s´ha corregut massa. Han primat interessos electorals per damunt del que jo voldria qualificar de rigor, coherència, seny,
deontologia i altres paràmetres… No endebades veig força divisió de parers dins del propi col·lectiu de professionals del sector mèdic.
Admeto que som davant d´un text legal que era necessari abordar. Que aquesta llei hagi nascut sola no deixa d´ésser un error. Caldria que es trobés integrada en un marc de cures pal·liatives integrals a l´etapa final de la vida… Sense oblidar que hi ha serrells confrontants al llindar de dues altres realitats ben escabroses: l´avortament i el suïcidi…. Tanmateix, quan cada terra fa sa guerra, està clar que no anem bé. De moment, ho deixo ací. Per ara, heus ací un primer tast.
Sobre l'eutanàsia
