“Tears in heaven” és el títol d´una de les millors cançons del famós guitarrista Eric Clapton. Justament avui, ´acompleixen trenta anys des que el seu fillet Conor (de 7 anys) es precipités des de la planta número 53 d´un hotel/gratacels, a Manhattan. Gairebé 10 anys després de perdre´l, Lory del Santo (la mare, model italiana) encara
no l´havia sentit. Una balada que va obtenir 3 Grammy l´any 1993.
N´Eric estava casat oficialment amb Pattie Boyd, ex.parella del “beatle” George Harrison. L´any 1989, 3 anys després de néixer en Conor, es van separar. La nit anterior, havien anat al circ de Long Island. L´endemà, el pare havia quedat en recollir-los per anar al zoològic. Un conserge netejava els vidres de la façana mentre la mainadera i l´infant jugaven al “fet i amagar”. En un descuit fortuït, el nen --corrent-- patí el malaurat accident pel finestral.
“Sabries el meu nom si et veiés al cel? He d´ésser fort i seguir endavant, perquè sé que no hi encaixo, ací, al cel. Prendries la meva mà i m´ajudaries a posar-me dempeus?”. Taral·lejant la melodia de la composició, m´embolcalla l´emoció. No puc imaginar-me el “shock” dels pares de la criatura. Em subjuga la serenor de la seva inspiració.
A banda de la pèrdua irreparable, la tragèdia rau en el fet que Clapton s´adonà del què en Conor significava per a ell un sol dia abans de morir. Al punt d´exclamar que havia estat “el primer que li havia passat, a la vida, que li arribava al cor. Que l´obligava a madurar”.
9 mesos després de l´adéu, va compondre la peça. L´obra ´ajudà a bregar amb el dolor. La música el va salvar. Obrint milers de cartes de condol, se n´hi colà una del propi fill, escrita setmanes abans de morir, mentre era a Milà, amb sa mare. Només li deia “t´estimo. Vull tornar a veure´t. Un petó”. Quin glop més traumàtic d´empassar-se !
Pel que fa a Lory del Santo, poques setmanes després dels fets, va saber que estava embarassada del seu segon fill. El pare, tanmateix, no era n´Eric sinó l´empresari Silvio Sardi. El nadó aribava al món justament dos dies després que en Conor hauria complert els 5 anys.
Amb tot plegat, mentre convivim amb la COVID, ja val la pena que ens calcem. Que aprenguem a valorar el què tenim, abans no sigui tard i ens ho prenguin sobtadament. Al cap i la fi, la semblança hi és.
Llàgrimes al cel
