Arriba la diada de Reis. Molta gent té dubtes a l´hora de triar regals.
És per això que --contravenint l´estacionalitat dels llibres per Sant
Jordi-- faré un suggeriment. El centro en la figura d´un autor que
trobo molt interessant: en Viktor Frankl, un psiquiatre austríac, mort
fa vint-i-dos anys. La seva obra més coneguda (“L´home a la
recerca del sentit”) explica la seva estada en diferents camps de
concentració, entre els anys 1942 i 1945. Una experiència vital que
va batejar dessota el mot que he situat al títol de l´article.
No puc ni imaginar-me què deuria sentir --al seu interior quan va
poder retornar a casa. És per això que trobo cabdal un pensament
seu. Molt adient, per cert, en motiu de les festes nadalenques:
“després de tot el sofriment, ja no hi ha res a témer, llevat de Déu”.
Defensava que viure és sentir la responsabilitat d´afrontar
correctament els problemes que es van presentant. Una doctrina
ben vàlida en qualsevol època de la història. Ell va saber afrontar-ho
de manera adient a fi i efecte d´afegir un altre sentit a la pròpia vida.
En el benentès que la “clausura” en un camp nazi devia ésser molt
més que traumàtic.
La logoteràpia li va permetre contrastar la relació directa entre estat
d´ànim i la capacitat personal per a conservar-se immune. En unes
circumstàncies tan terribles no deuria pas esdevenir tasca fàcil. No
tenint a l´abast la possibilitat de canviar una situació tan dolorosa,
és clar que se´n va poder sortir amb una gran dosi d´actitud
positiva. Ben bé, una altra frase seva ofereix una magnífica
eloqüència: “ les runes, massa sovint, són les que obren les
finestres per veure el cel”… Dit altrament, a qualsevol de nosaltres
ens ho poden arrabassar tot… Llevat la darrera de les llibertats
humanes: elegir l´actitud personal enfront d´estones duríssimes per
tal de cercar i trobar el camí adient. A partir d´ací, malgrat que
sembli fàcil, la vida arriba a tenir sentit i un cert propòsit de lluita i
il·lusió.
En darrera instància, els responsables reals de l´ànim de qualsevol
presoner no passaven precisament per causes psicològiques, sinó
en la força íntima que un mateix treia del seu interior.
Per tot plegat, Frankl defensava que la recerca d´un sentit vital
constitueix una força primerenca i no pas una racionalització --en
segon terme-- dels impulsos o instints.
A cops d´anar-te endinsant en el pensament d´aquest autor, arribo a
concloure que generalment estic molt lluny de tenir un cap ben
moblat. No puc ni imaginar-me --a mi mateix-- en un tràngol
semblant. Probablement estaria imbuït de rauxa, indignació i odi
envers tots aquells que m´havien dut al “pou”.
M´ha semblat oportú i prudent fer aquesta ressenya a l´entorn d´una
festa com la de Nadal. Dissortadament, em sembla tenir la
percepció que --cada any que passa-- es va esvaint totalment el
sentiment religiós inicial que hauria d´amarar tota la celebració de
les festes nadalenques. Inclòs Sant Esteve, Cap d´any i reis…
Sense posposar o minimitzar altres elements o vessants lúdics,
consumistes i gastronòmics acompanyat de família i amics, tampoc
m´agrada fer de malastruc.
Seguint el fil, convido a establir una estona de meditació individual.
De ben segur que tots trobarem punts concrets de retoc i millora. De
moment, ara mateix som al bell mig d´aquest període festiu… I
encara podem ésser a temps d´adoptar una manera de fer millor.
Dit això, bon any nou a tots els lectors i que els Reis us siguin tan
esplèndids com hàgiu merescut. No essent així, conformeu-vos amb
el carbó o les escorrialles.
La logoteràpia
