Fa només uns dies, va succeir… Sense més ni més, vaig recuperar la il·lusió d'aprendre i de tornar a creure. Sempre he dit que mai és tard per aprendre. L'altre dia vaig aprendre en directe i en primera persona què és una moció en un ajuntament pròxim. L’associació Long Covid Lleida es va presentar a l’ajuntament i va llegir una moció, que no és més ni menys que una declaració d’intencions i peticions perquè els malalts de covid persistent no es facin invisibles i, sobretot, per sol·licitar ajuda i aconseguir una unitat multidisciplinària a Lleida que els atengui. Actualment, a tot Catalunya només n’hi ha una (a Barcelona), amb entre un any i un any i mig de cua d’espera.
Vaig aprendre de nou una cosa, i no poc important. A més, vaig veure com tots els partits polítics, sense cap excepció, van votar íntegrament a favor que això succeís, afegint cada partit les seves amables paraules sense cap retret entre ells. Vaig tornar a creure. Al cap de poc, em vaig assabentar que alguns d’ells ja han enviat o preparen presentar-ho al Parlament de Catalunya. La il·lusió tornava a la vida en veure que les portes s’obrien veritablement. I això només és un inici. Evidentment, no sé com acabarà, però aprendre, creure i il·lusionar-se van donar una mica més de vida i esperança a aquests malalts de covid persistent.
Això sí que és motivació real… Veure-la i sentir-la en directe, veient que l’esperança tornava a les cares.
