No m ́acovardeix opinar de res. Fer-ho, però, arran la mort --el proppassat dia 7-- del sacerdot i teòleg suís Hans Küng em podria comportar certa polsaguera. Provinent sobretot d ́alguns sectors eclesials del meu entorn. Ja hi estic acostumat. Quan expresso una opinió diferent a la seva, solen activar bona part dels seus ressorts, recargolant algun “invent”.
En començar, confesso la meva perplexitat en tractar-se d ́una notícia de la qual gairebé no n ́ha parlat cap mitjà de comunicació. Ja van tenir cura certs sectors immobilistes del catolicisme en intentar silenciar-lo. La seva relació amb el Papa Joan Pau II fou massa tensa. Sort, encara, que l'actual pontífex (el Papa Bergoglio) li arribà a enviar la benedicció en les hores prèvies al seu traspàs. Un canvi de tarannà que palesa una certa reconciliació i una obertura de finestrals en una institució centenària on l ́”aggiornamento” es fa esperar massa. Els sectors ultracatòlics encara pesen molt en l ́estructura.
Hans Küng va ésser un dels pensadors més influents de fa ben bé mig segle. S ́erigí en un ferm defensor per estudiar possibles canvis en temes ben controvertits (com ara l'ordenació sacerdotal de les dones o el propi celibat). En ambdós casos i, alhora, en el de la infal·libilitat pontifícia, se li recorden fortes batusses amb l ́entorn del Vaticà. Més concretament amb el d ́un teòleg com ell: el Papa Benet XVI (l ́antic cardenal Ratzinger). Altres “col·legues” també foren expedientats. Com ara Bernhard Häring, Leonardo Boff o José Antonio Pagola, per exemple.
Mai no va cedir en front de la rèmora carrinclona d ́aquells que posaven pals a la roda de les reformes suggerides pel Concili Vaticà II. Per part pontifícia, això li costà deixar d ́exercir --com a docent-- en universitats catòliques... La qual cosa encara el convertí en un teòleg molt més seguit i contrastat arreu del món. Demanar una església més “democràtica” va fer de mal sentir. Fer per sol·licitar postures de diàleg més obert envers altres religions o en base a manifestar-se sobre eutanàsia i avortament, també. Jo sóc dels qui entreveu una influència important --de la seva part-- en la publicació de l ́encíclica “Fratelli tutti”. Per altra banda, crec de justícia reconèixer la plena validesa d ́una tesi seva amb rerefons polític: es fa difícil concebre una pau entre nacions si, abans, no hi és entre religions.
En aquest sentit, el viatge del Papa Francesc a Irak --a primers de març d'enguany, contra l'opinió de part de la cúria-- pren total sentit. Cal aplaudir el seu gest, en un moment on potser la relació entre el món cristià i l'Islam no passa pel millor moment, al meu entendre. Convidar, des de la imparcialitat, a cercar una ètica raonable i sense extremismes, pot no agradar cercles ancorats en visions de l'antigor. En certes diòcesis, el pes específic de l ́Opus Dei provoca massa immobilisme en l'assoliment de reformes clares. Llavors, si expresses --sense anar més lluny, jo mateix fa cinc anys—que t ́agradaria tenir una cúria més “propera”, et passen per l ́adreçador.
La suposada “culpa” s ́adjudica al pregoner amb rancúnia soterrada. Una cosa és ben certa i als fets em remeto: amb el pas del temps, el nombre de fidels que practiquen regularment l'assistència a la litúrgia va enrere, de manera alarmant. Per altra banda, les vocacions de jovent al sacerdoci tampoc no tiren coets. Per tant, si no s'intervé amb rauxa i decisió, l'espelma s'anirà apagant i això em dol molt. Acceptant l'existència de l'agnosticisme, sempre pensaré que un paper fonamental de l ́església és actuar de contrapunt social en front de la classe política, molt endormiscada i cega. En aquesta línia, no valen les postures d'ambigüitat o conformisme. Ací no s'hi val l'adagi del “qui no vulgui pols, que no vagi a l'era”.
Acabo amb una frase antològica del Papa Francesc, de fa gairebé 8 anys, clausurant el Congrés mundial de la joventut, a Copacabana: “vull embolic. Que l'església surti al carrer”. Més clar, l'aigua. Tota una declaració d ́intencions. Hem de prémer l'accelerador.
El tarannà ètic d'en Hans Küng
