Fer compatible l’era moderna que vivim amb temps pretèrits no sempre és senzill, i açò es fa encara molt més evident en un territori petit i limitat com és Menorca, amb una densitat altíssima de restes arqueològiques d’un alt valor patrimonial.
La declaració de la Menorca Talaiòtica com a Patrimoni Mundial per part de la UNESCO és una fita que no marca un punt final. Ben al contrari, és un inici que ha de donar impuls a aquesta màxima de preservar el passat per deixar-lo a les generacions futures.
Un cas paradigmàtic que torna a estar de moda és el jaciment de Rafal Rubí, i les afeccions que pateix pel pas de la carretera general, objecte de variants de projectes que, d’una manera o una altra, se suposa que intenten reduir un impacte que tothom admet.
Vagi per endavant la ironia que impregna els paràgrafs que venen, no fos cas que amb els temps que corren, qualcú ho interpreti al peu de la lletra.
El darrer projecte que ha aprovat recentment l’actual equip de govern del Consell Insular asseguren que compta amb totes les benediccions, cosa que no em deixa de sorprendre.
Com poden anar tan fiats del vistiplau de la UNESCO al controvertit informe d’avaluació d’impacte patrimonial? No hi ha cap constància que l’únic organisme competent per declarar o no Patrimoni Mundial hagi badat boca, encara.
Algú s’atreveix a aventurar què dirà? Ens estranya, llavors, que el Ministeri de Cultura, que és l’interlocutor amb la UNESCO, no demani esperar a conèixer el parer d’aquesta institució? No és una qüestió de sentit comú?
És que resulta que aquest informe, signat dia 26 de novembre de 2024, diuen que va ser aprovat pel Consell Científic de l’Agència Menorca Talaiòtica, que, atenció, es va celebrar dia 31 de juliol de 2024, gairebé 4 mesos abans de tenir l’informe definitiu. Visionaris!
Per cert, hi ha qui ha afirmat molt alegrement que es va aprovar per unanimitat. Convindria repassar les actes, ja que aquesta afirmació, que en cap cas no és ni gratuïta ni fortuïta, deixa en mal lloc qui l’escampa.
No contents amb vendre’ns aquesta aberració cronològica, destaquen també un suposat aval del director de l’Agència Menorca Talaiòtica datat de dia 2 de juliol de 2024. Tenint en compte que el primer esborrany de l’avaluació d’impacte patrimonial que consta a l’expedient és de dia 10 de juliol, facin nombres...
Sobta també que s’esgrimeix l’argument que l’informe d’avaluació d’impacte patrimonial, recordem que enviat a finals de novembre de 2024 al Ministeri de Cultura, no s’aprovi pel Consell Rector de l’Agència Menorca Talaiòtica fins dia 19 de juny de 2025. Sis mesos després d’enviar-lo!
I no és fins dia 20 de juny de 2025, amb tot decidit per part dels responsables polítics, quan se celebra el Consell Social de l’Agència Menorca Talaiòtica per fer veure que les entitats poden dir la seva. Si en el futur un arqueòleg ha de posar en ordre aquesta cronologia no sabrà per on partir!
És inevitable associar tot aquest embull amb la renúncia que ha presentat el mateix director de l’Agència Menorca Talaiòtica, Antoni Ferrer, imagín que més que fart que manipulin i tergiversin les informacions al voltant de tot aquest assumpte.
A aquesta renúncia l’han seguida les d’en Cipriano Marín i na Mónica Luengo, personalitats de reconegut prestigi que formaven part del Consell Científic de l’Agència Menorca Talaiòtica, gens sospitosos de tenir cap afinitat política i que precisament no volen que es faci un ús polític de la seva tasca.
En definitiva, tenim al volant uns temeraris avançats al seu temps, molt més ocupats i preocupats en salvar i protegir estructures de formigó que d’aquí a 3.000 anys no tindran cap valor històric ni patrimonial, que per protegir com correspon els tresors arqueològics únics en el món que tenim encara a Menorca.
Si en dos anys de (no) gestió de la declaració de Patrimoni Mundial de la Menorca Talaiòtica, l’única cosa que han aconseguit és posar-la en risc i una allau de renúncies de professionals contrastats, és evident on hi ha el problema i el conseller Pons Torres hauria de ser el primer d’anar-se’n.
